La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

S’esborronava de pensar el que havia hagut de
fer per tornar al casal – cascat i quasi a pèl– sense
ser descobert.
Ara, a la rodalia del convent de Sant Francesc,
van percebre l’enrenou dels albergs, hostals i tavernes
del Vall Cobert, un carrer que aprofitava un
braç del riu dessecat un segle abans. La perpètua
i desagradable olor d’humit de les cases del veïnat
era idèntica a la de les habitacions destinades al
servei de Beniveni en què havia viscut bona part
dels seus cinquanta anys. A més a més, avorrien
la música i el soroll, i tampoc compartien la passió
pel joc dels valencians, més quan la festa en aquella
parròquia solia basar-se en l’escarni públic de
gent com ells, bocs expiatoris contra qui l’estament
més baix de la població desfermava un bon grapat
d’instints primitius.
Fitora no hi estava a gust. Encara somreia quan
li venia a la ment el seu rostre trasbalsat i la còmi­