La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Sí, Bustamar; vaig dir que hi vindria i mira-te’l.
–¿Podries fer el favor d’il·luminar aquesta furera?
–es queixà ell.
Va notar fressa el panteix intermitent de Fitora.
Llambregà més intensament per si hi podia descobrir
el globus de carn de la tòtina. Sols ho va
aconseguir quan, després d’una llarga estona, el
dit Bustamar encengué una petita llàntia d’oli. La
llum, acovardida com un hoste indesitjable, s’amortia
per moments. Llavors el va veure: tenia quasi
damunt el seu cap enorme, amb l’oscil·lació més
pronunciada i el gest sever i responsable que exigia
ser alcaid d’aquell alcàsser de la fosca.
–¿A què véns? ¿Qui t’hi ha donat guiatge?
–L’altra nit et vaig seguir una mica per tal d’assegurar-me
que no erraves el camí... He entrat en
aquesta parròquia colgada i uns portalers m’han
adreçat cap a tu.
Mirant-lo amb una creixent desconfiança, el dit
Bustamar havia anat apropant-se a poc a poc a Fi­