La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿Quins versos? No te’n conec sinó d’ocasió,
quan prostitueixes la musa –mirà cap amunt, amb
temor que no l’interpretaren malament– per guanyar
els minsos guardons dels certàmens. Per fer
això no cal ser sobrat d’orella ni embadocar-se
empomant alguna troballa. Hi basta una mínima
tècnica, talent per a comptar síl·labes i rimar ximpleries.
–Alguna cosa he d’inventar per omplir l’estómac
de la meua llocada.
Una figura grassona –cabellera solta, pits madurs
de dida– guaità per la finestra i llançà unes
sabates estalonades cap a Lluís, que s’hagué d’apartar
per evitar el colp.
–¡Si te’n vas de xala, ací no tornes!
El xiquet romangué impassible, atent a l’ordre
del pare.
–Puja i tingues cura del menut i de la mare: és
una dona carregada d’endergues... Dolç, encara
em retrau allò del dia de Corpus: diu que em va