La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Segons les meues notícies, protegí els lladres
que havien assaltat un grup de mercaders castellans,
obrant així contra ordre de cavalleria.
–Una altra vegada aquella infàmia... En canvi,
pocs recorden que fou cambrer del Magnànim, escrivà
de ració i trinxant del Príncep Carles, ni les
seues coneixences i bona disposició, virtuts que
l’habilitaven per a les altes tasques diplomàtiques,
tan costoses de vegades per al seu –i nostre– migrat
patrimoni.
Deianira administrà l’avantatge d’una incòmoda
calma. Tingué la suficient sang freda per aguantar
fins que N’Aldonça estiguera més tranquil·la, i a
continuació volgué demostrar-li que de cap manera
encetava una relació de greuges familiars.
–Sent haver-vos parlat així, Aldonça; no hauríem
d’acusar-nos d’ultratges prescrits.
Sola a arborar la senyera de la família, la vella
s’obstinava a mantenir també la compensatòria llegenda
de la seua desfeta.