La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

ment un talp xop de paüra, el pis ferm del pont. Es
va arrambar a la barana, i com un rèptil que fa
les primeres passes sobre la crosta terrestre, començà
a desplaçar-se a recer de la pedra argentada.
Guanyava treballosament cada pam preocupat
per si feien alimara a les torres avisant l’evasió i
eixien pel proper portal de Catalans. El cos li demanava
descans. Una pregària de lladrucs s’elevà
en la distància i emmudí el raucar del vent i de les
granotes. Mirant per damunt de l’ampit, va comprovar
que havien obert el no molt llunyà portal de
Serrans. Es va posar dempeus i començà a córrer;
des del raval pròxim un silenci que semblava haver
estat esperant-lo li donava la benvinguda.
Amb quatre bots baixà la costera que duia al
monestir. S’ajocà. A prop es veia la paret baixa
de l’atri al qual s’obria la porta de l’església del
convent. La inspecció que rebria la zona –era l’única
que comunicava l’exterior amb la clausura– el