La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

féu el camí –o almenys així ho creia–, abans de
tornar cap al riu guiant-se per l’olor de les canyes.
Gisclareny començà a fer arrancades imprevistes i
de seguida clavà les potes en terra. Hagué de romandre
allà, com un general abandonat pel seu
exèrcit, fins que esclarira el dia.
El vent bufava d’esquena. Al cap d’una estona,
assetjat pel fred i pels nervis, arrancà la canya
que li capcinejava a la cuixa, la va pelar fins a la
soca, i va sondar el fons de l’obscuritat: el sòl havia
desaparegut i notà l’oreig tímid que el corrent
enviava des de ben avall. S’abraçà al coll de Gisclareny,
li va passar la mà per la crinera i en descavalcar
tirà de la regna per dur-lo al carril, on Renoc
els trobà.
–Aquest rucot mereix una martellada a la templa.
Quatre passes més i hauríeu caigut pel tall.
Llavors sí que l’hauríem feta bona; maleïda bèstia
i maleït viatge –remugà el criat.