La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿Recordava el padrinatge honorífic del meu
pare?
–Perfectament...
–O siga, que prompte us convertíreu en un captiu
més de la seducció del Príncep.
Havia vist, en aixecar-se Sa Altesa, que no era
alt, encara que la tela fosca i el cos prim provocaven
aquella impressió. Al principi, li havia parlat
en un català recargolat, aprés als llibres i als documents
cancellerescos; després va subratllar que
continuaria en castellà per deferència amb Juan
de Beaumont. Aclaparat per les maneres afables,
li costà d’adonar-se que el seu carisma provenia
sobretot d’una mirada de la qual la malaltia semblava
haver esporgat l’odi, lliurada a la contemplació
meravellada del món. Era l’esguard dels
obsessius, i també dels francs. Un caràcter que, segons
les males llengües, l’incapacitava per a governar.
Preferia el pacte més que no la coacció,
cosa que amb el temps li reportaria entusiasmes