La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

un pecador, també el més impenitent, hi ha un instant
que dubta si les penes del més enllà no han
d’esdevenir reals un dia. I, la veritat, el seu company
tenia de què penedir-se.
–No hi aniré sol, jo –va comentar Fitora.
L’irritava que es rebotara. ¿S’havia escarrassat a
esbrinar on era la seua enemiga? No... Li havia
tocat a ell gratar-se la butxaca perquè Rogina, el
cap d’una colla de ganduls cantoners que coneixia,
li confirmara la presència de la dona a les
Magdalenes i el seu trasllat al convent de la Trinitat,
i gràcies als seus estalvis encara podia mantenir
quasi dos mesos i mig després la vigilància. ¿I
mentrestant Fitora què? Dedicant el temps lliure a
fer el bambau pertot arreu. I ho sabia i s’atrevia a
amenaçar-lo... Anava a contestar-li alguna mala
paraula, però van veure passar Roderic; el port, el
vestit, la joventut, i la seua manera de mirar-lo,
van fer que el seu company s’adonara de qui es
tractava.