La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

vostre nom es convertira en escut per a uns, en
dard per a uns altres.
A l’altre costat de la taula, el català els fitava
amb insistència.
–Mestre: us criden... –l’advertí, procurant no delatar
que havia captat el gest, referit a ella, que
l’home s’havia apressat a dissimular.
La dilació de Corella l’avisà que es disposava a
reprendre algun tema anterior.
–Aquell home, Sil·la... Es tracta de...
–No us entrebanqueu més. Intuïa que hi podia
acudir, i quan li he escoltat l’accent...
–Som veïns, vells coneguts i apassionats per la literatura.
Les galtes caigudes de Corella se li enfonsaren al
queix; els ulls aigualits, li aflorà als llavis una certa
tremolor senil.
–La meua desgana d’escriure prové, també, d’una
convicció íntima ben costosa d’explicar.