La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Els capellans i part del públic tallaren en sec les
pregàries i obriren els ulls amb l’afany que aquell
fictici evangelista coneguera efectivament la clau
de la seua absolució.
–¡És Sant Jordi! ¡És Sant Jordi que torna!
El bordó diocesà va caure a terra amb estrèpit.
L’Arquebisbe, assegut a la cadira enmig del carrer,
en creure pròxim el premi a una llarga vida en
què havia hagut d’enfrontar-se repetidament amb
el Maligne, es desvetlà.
–Sí, no hi ha dubte: és Sant Jordi –digué avançant
amb els braços en creu.
Quan ell, caigut sobre el coll del cavall, ja es tapava
la vista, un genet s’hi havia interposat. Gisclareny
frenà la cursa en veure l’avi, que va reconquerir
les regnes i el va traure d’allà dòcilment.
Les mans de Pere Plantalamor, suaus com el mató,
van desfer la lligadura del bacinet i el baixaren
a terra. Batut d’ossos, en alenar, l’aire amarà els
pulmons com un túixec i li va provocar un desig ir­