La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

com érem de la sentor agra de les bèsties bosquetanes.
Vaig reconéixer el meu cosí Juan, que em
dugué a la vora del Príncep i li va fer memòria de
per què hi havia acudit. Va ser un encontre rar.
–La seua famosa altivesa.
–Si haguera estat això... No... Se’l veia impacient
perquè li destorbàrem el deport d’aquell matí;
potser la meua presència revifava la memòria d’algun
assumpte incòmode.
Al vespre, Olfo va ser dut a l’audiència pel seu
cosí Juan. Carles de Viana fullejava un llibre obert
sobre un faristol en forma d’àguila amb les ales
desplegades.
–Llavors semblava un altre. En retre-li
homenatge, no va consentir que el meu genoll tocara
en terra, sinó que m’alçà i em besà a la
boca. Em va distingir amb una amable cortesia,
com d’igual a igual. I a més, avisat sens dubte per
Juan, va mostrar la delicadesa de no inquirir la
meua vida privada.