La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

El grinyol desafiant d’un forrellat descorregut
sense miraments ben prop de la cambra, ocultà, si
n’hi havia hagut, la resposta.
–¿No oïu? És N’Alguemeta que ve cap ací. El
vostre amic Lluís també deu haver reviscolat.
La dona trotà cap a la porta per franquejar-la
abans que no trucaren des de fora. Dempeus era
distinta: les natges li queien molles, i les mamelles
blanquinoses semblaven dos enormes globus de
carn cuita. A ell, estàtua jacent, se li esvaí la mica
de goig que li havia encés abans.
El parlar de les dones delatava que la seua companya
de llit introduïa l’amiga a la cambra. Les va
veure que es feien una escolteta i després parlar
amb una naturalitat que astorava.
–¿I el teu com va? ¿Calent com un rabosot o
amb la penca abatuda com aquest?
–Si he de jutjar amb els ulls –s’explicà l’altra
adreçant l’esguard fins la seua presó–, diria que
ara per ara tots dos han retut les armes.