La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

l’escapada amb Deianira. Coràlia, immòbil darrere
d’ella, seia sola esperant que tornara la germana.
Anava a parlar-li quan part de la comitiva
poètica li passà per davant. Ausiàs de Sant Joan
es desvià a saludar-la; no li digué res, sinó que la
va esguardar com un nen ansiós que la mare
aprove la seua trapasseria.
Prop de l’altar, mentre l’ajudant apagava els ciris,
Pere d’Anyó s’atansà al jurat, que ja deliberava.
Des del seu lloc, cada volta més a les fosques
el temple, era impossible comprovar si algú dels
tres homes remarcava que el jove prevere vestia
una humilitat enravenada i postissa. Lluís Roís vigilava
el conclave, amb temor que les adulacions
del rival no venceren la proclamada imparcialitat
dels venerables; de seguida, acudí on pensava
que havia de ser rebut pel seu millor amic imitant
el posat majestàtic de d’Anyó, fins que s’adonà,
simultàniament, de la presència de Coràlia i de
l’absència de Dolcí.