La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Entre les rèpliques, tots dos observaren –Deianira
amb els ulls ensucrats– l’últim hoste del temple, un
macip alt, ros, amb un port que recordava els àngels
que en algunes pintures davallen a la terra
vestits d’homes. Quan tornà a mirar, Coràlia havia
marxat.
Va eixir fora. Hauria desitjat córrer darrere del
carro com un xiquet, cridant el seu nom. La por
d’enutjar-la o provocar els sarcasmes de Deianira,
que era a la seua vora, li ho impedia.
Ella va llegir-li el pensament.
–Comprén-ho: són dos o tres detalls que una
dona no perdona perquè sí. Primerament, guanyes
davant València el novell guardó de roder de volta
de processó i després un cabàs de dies sense
donar senyals de vida. Reapareixes a la impensada,
se t’oblida disculpar-te, ens acompanyes a
casa –mai no ho havies fet– i no se t’ocorre altra
cosa que pervertir la llar de la teua promesa jugant
amb mi o entrant a les fosques a l’habitació