La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Puta ruïna. Tot és una puta ruïna –va dir serrant
les dents.
Feia carussa: que l’haguera dut mig enganyat,
no li pegà bé. El deixà estar i va eixir de l’amagatall.
Esperonada pel terror, la dona se’l va traure de
damunt com un monyicot i el va agredir amb un
petit cofre que no sabia d’on havia tret. Va anar a
parar a terra, la carn adolorida i l’orgull malferit.
Escopí bava, sang, pols... S’aprestava a rematarlo
i ell sense reaccionar, el cor i els músculs glaçats
per la proximitat, ben certa, de la mort.
Tanmateix, les ombres es van moure i allò la va
distraure un segon, suficient perquè ell caiguera
en la infàmia de demanar auxili.
–¡Fitora, que em mata!
La seua enemiga tingué temps de llançar un parell
de crits que esgarraren el vel de la nit. De sobte,
les llumenetes de les torxes s’aturaren en sec i
giraren cua cap a l’escala més pròxima a aquell