La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

mana. “¡És home!”, l’havia avisat veient que ell
s’entestava a arrapar-se al tos nu... Va collar fort.
Ja s’afluixaven els músculs del monstre quan un
colp a la testa li va fer perdre els sentits.
Involuntàriament, es va dur la mà a la templa
dreta, que amb els canvis de temps o d’humor sovint
se’n ressentia. Li havia quedat al cap el ressò
fabulós de la topada. Fitora no s’havia disculpat,
perquè qui sap si, ben recent l’estada a la presó,
recelava que una mort els hauria complicat l’existència...
No s’havia atrevit a demanar-li-ho. ¿Com
havia tingut forces aquell esguerrat per a traure’l
de la catacumba, arrossegar-lo de matinada per
València i dipositar el seu farcell feixuc a les portes
del casal dels Beaumont? No ho sabia, però si
alguna cosa tenia clara l’endemà era que l’emprenyava
estar de nou en deute amb Fitora.
–¿Quant falta? –va interrompre la veu farfallosa
del company, mig ocult en la penombra.