La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

der. Ara per ara, no em trobe en cap dels dos supòsits.
El corredor ressonà amenaçant de vomitar una
nova fornada de sectaris, i quan es girà per veure
qui aplegava, comprengué que la seua aposta donaria
resultat. Al llindar de la sala hi havia un
home de gran corpenta, erosionada pels anys,
que ell dissimulava amb la roba ben elegida de la
gent d’ordre. Parlà amb un claríssim accent del
nord.
–Adés glossàveu el silenci dels poetes, Sil·la.
Ara els veureu ballar al so dels diners.
Francí abordà el nouvingut lamentant no haver
pogut eixir a rebre’l. El català passà endavant, va
fer una quasi imperceptible inclinació de cap a
Blanquina, i anà a ocupar el lloc que li havien reservat
a l’esquerra de Corella. La resta dels assistents
s’avançaren a donar-li la benvinguda.
–¿Què us deia? –mormolà Ausiàs mentre Vinyoles
i Pere d’Anyó assentien als comentaris del cata­