La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

genera aprensió quan torna a caminar entre les
persones sanes.
–Has cregut que fent el fava amb mi podries engelosir-la
i ja veus... –furgà Deianira.
Reu de la il·lusa fe dels enamorats per a qui l’estima
que professen els fa mereixedors de correspondència,
el seu amor encara resistia insinuacions
enverinades, però necessitava parlar, fóra
com fóra, amb la seua estimada.
Coràlia i Blanquina tornaren al cap d’una estoneta.
Com en l’aparició d’una divinitat, la llum
dels ciris tremolà. Coràlia va recordar alguna cosa
i va parar de riure; després, s’acomiadà distant.
Blanquina s’adreçà cap a la taula, va agafar una
galeta de canyella untada amb codonyat i començà
a menjar-se-la de bona gana; al polze i a l’índex
tenia una petita màcula vermella.
–Hauria d’anar-me’n... –va dir sense convicció.