La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

el cor fort i parlar d’una vegada per totes amb
Coràlia abans que els greuges, els reals i els figurats,
acabaren de separar-los per sempre.
Una hora més tard, davant de Sant Nicolau, el
temple de la noblesa valenciana. Dins l’esperaven
Renoc i Plantalamor. No gosà preguntar-los res. La
nau era alta i ampla, l’interior il·luminat amb una
claror que abonançava la severitat gòtica dels
sants. Havia irromput en meitat del temple i des
d’allà, arrimat al mur, va oir missa. Deianira el va
veure i parlà a cau d’orella a Coràlia, que pregava
als bancs davanters.
Acabat l’ofici, algunes velles dames s’entretingueren
una estona amb el capellà mentre els criats
muntaven els para-sols als carruatges. Coràlia les
saludà, i oferí el bracet a una anciana decrèpita
carregada de gales. En passar-li a la vora, notà
que li faltava l’aire. Els porus de la pell li destil·laven
una ardor de vergonya; fou llavors que escoltà
darrere seu la cantarella burleta de Deianira.