La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Doncs t’equivoques. A l’Altíssim li costà de tolerar
els Bordera: la meua àvia, l’única de la família
que sobrevisqué a l’avalot contra la Jueria de fa
un segle, es va convertir al cristianisme per tal d’agrair
que el Nostre Senyor haguera volgut traure
els jueus de l’error en què vivien. Morts els pares,
desapareguts els germans durant l’assalt, quan els
mateixos que l’havien arrancada dels braços materns
li preguntaren si volia ser batejada, els contestà
que sí, i allà mateix li van administrar el sagrament
amb aigua bruta aspergida amb una granera.
Era menuda, deu anys a penes, però aquells
episodis li enterboliren una mica el cap, herència
que, per cert, deixà al meu pare Fahim –el qual
tornà a la Llei Vella en temps de persecució, quina
clarividència– i a través seu a mi i a la meua germana
Cecília. ¿No m’ho meresc?
No tenia ganes d’escoltar els greuges d’una altra
família que no fóra la pròpia, ni tampoc embolicar-se
en disquisicions teològiques.