La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–A la dreta deixem ara les Moreres. Una rasa i
prou.
Li arribà, suspés en la serena de la nit, el perfum
melós de les móres madures. Allí solien penjar
quarters: el ventijol, camí del mar, feia grinyolar
les cadenes que amarraven el membre capolat
d’algun reu i colpejaven sordament contra les
branques, allargant així l’agonia dels sentenciats.
–¿On em duus? Fa pudor de carronya.
Va gaudir observant com revivien les pors de Fitora.
Insolent amb els vius si calia atacar d’amagat
o donar-los guiatge al més enllà, un munt de
supersticions l’envaraven en tot allò relatiu als
morts... No havia d’ensumar on anaven o hauria
de fer-ho ell sol. De manera que continuà endavant
fins que, abandonant el recer del arbres, s’aventuraren
en la plana que envoltava la tanca del
fossar dels Jueus, el perfil irregular de la qual es
retallava sobre la llum dels portals de Sant Andreu